EDITORIAL: Torna Enfila't

Ja som aquí, doncs: 15 d’abril, final del segon trimestre d’aquest curs, i enguany, com era habitual abans i esperem que a partir d’ara ho torni a ser, Enfila’t, la revista de l’AMPA de l’Escola Heura, torna a ser entre nosaltres.

Aquest, però, és un curs ple de canvis (la renovació d’una part del Consell Escolar, la de la Junta de l’AMPA ... la de la Conselleria d’Educació, fins i tot!) i, és clar, la revista, l’Enfila’t, no podia fer res més que, encomanada d’aquests aires, afegir-s’hi.

Són altres temps, també, més enllà del món de la nostra Escola i, l’internet (“un invent del segle XX”, com podreu veure més endavant) s’ha escampat arreu, atesos els seus avantatges provats, fins arribar a la redacció de l’Enfila’t. Sí, la comissió de la revista ha pensat que la substitució del format tradicional en paper per aquest, virtual, podria ser beneficiós. No hi ha dubte que aquest sistema és força dinàmic, àgil, accessible i econòmic; i que podíem aprofitar-lo per transformar la revista, convertint-la en un espai de trobada per a tota la gent de l’Heura.

Dedicar doncs, aquest primer número, a la nostra geganta, no és quelcom casual. Aprofitem, sí, que darrerament l’Heura està molt sol.licitada, com a geganta de l’Escola i una de les del barri d’Horta, per recuperar els seus orígens (amb documents inèdits de la seva gestació!) i els d’aquesta tradició; però també com a símbol de germanor. Que l’Enfila’t sigui la revista de tots, feta entre tots i per a tots.

Volem, com sempre, comentar a més d’informar, el que sigui notícia a l’escola (per començar us presentem la nova Junta); estimular la participació de tots els heurencs (“tots som escola, tots fem escola”) tot facilitant un mitjà d’expressió directe. Però també, i sobretot, compartir el que vosaltres, gent de l’Heura, volgueu: experiència, coneixement, diversió. Riquesa.

Gràcies Manel, Francesc, Núria, Cristina, Oriol/s, Laia i Rafa per la vostra col.laboració en aquest número; i a tots als qui, abans, en van plantar la llavor i la van fer créixer perquè avui, tots, novament poguem enfilar-nos.

I gràcies, Eugeni, pel teu ampadrinament ...

Gent de l'Heura, doncs, ja ho sabeu: us hi esperem!

Gent de l'Heura: L'Eugeni ens apadrina

AMPAdrinar una revista!!

Afortunadament al barri tenim un monstre “verbívor” que ha exercit el seu mestratge i seguint la crida he pensat en el joc de paraules del títol, no com un joc del talent,  sinó com un simple “mal menor”. Estic nerviós i és que no us puc negar que em fa una tremenda il·lusió apadrinar aquest ressorgiment digital de la revista de l’AMPA. És a dir “ampadrinar” L’Enfila’t.

Recordo amb enveja sana quan el juny de 1999 vaig tenir a les mans el primer Enfila’t. El seu disseny, la seva estructura, el seu format. No recordava una qualitat tan exquisida entre les publicacions similars que havia vist fins aleshores.  En aquest primer número el van seguir gairebé trenta més. Va ser trist haver d’acceptar que temporalment deixava d’editar-se la revista. Afortunadament ha estat, només, un punt i seguit.

Ara, el dia 15 veu la llum la versió digital de l’Enfila’t i jo, que sóc de paper, em pregunto si aquest invent (ho sento Manel “paredelArielidelaDuna” si el terme s’usa de manera inadequada) serà una solució de futur. Desitjaria apostar decididament pel sí. Aparentment, la rebem a casa, segurament  també la podrem anar a buscar  al lloc web adequat, estalviem paper, feina de muntatge i d’impressió  i ens permet interactuar al moment. Això sí, ens obliga a dependre d’un altre invent, ja que parlem de gegants i de gegantes, d’un invent d’enorme transcendència, un terminal amb connexió a Internet.

L’ IEC, el diccionari de l’Institut d’Estudis Català, diu que apadrinar és fer de padrí. Una de les seves definicions afirma que això de fer de padrí va de presentar  o acompanyar algú que rep un honor. En aquest cas, l’honor és del padrí i de tota la comunitat de l’escola Heura, que veu com l’Enfila’t torna a treure brots d’informació, d’il·lusió i de moltes ganes de compartir amb tothom una nova etapa, la digital.

Un parell de coses per acabar. La primera, que m’encanta compartir article amb el Francesc i les seves fantàstiques històries de gegantes; enteneu-me, de construir gegantes. La segona, que en nom de les moltes persones que han fet créixer l’Enfila’t, avui en parli de tres. Al Ton Clapés li devem el nom i l’impuls inicial. Al Santi Santiago, ex-pare de l’escola li devem el disseny atractiu i modern. I finalment, a la Marta Bach li devem, haver agafat el testimoni i portar-lo tan lluny com va poder.

Llarga vida i moltes ganes al nou equip de redacció i que nosaltres amb un simple “Clic!!” ho puguem veure, ho puguem llegir.

Eugeni

SABIES QUE...? Una mica d'història sobre gegants i gegantes.

Els nostres avantpassats, prou valents, sí, però una mica supersticiosos, van trobar una manera imaginativa d’afrontar el que per a ells era inexplicable i que, en definitiva, no eren més que les forces de la natura, molt lluny encara de ser enteses: representar éssers fantàstics de tota mena; entre els quals els gegants tindrien un protagonisme indiscutible.

Aquesta aterridora grandària és la que s’atribueix als colossos, titans i ciclops esmentats a la mitologia i literatura grega; als pobles bàrbars de la inhòspita Àsia (identificats genèricament com a Gog i Magog) i a en Goliat, de la Bíblía i, com no, a Sant Cristòfol.

L’Església, que tenia en la celebració del Corpus Cristi un motiu de manifestació religiosa i alhora didàctica (ss XIV); amenitzava les processons amb el que s’anomenaven “entremesos” (passos teatrals a tall d’il.lustració de passatges bíblics que es feien sobre “roques o castells”, els antecedents de les carrosses de les cavalcades actuals), i, és clar, va aprofitar aquells elements de figuració precristiana tan ben assimilats.

És doncs, del 1424, que data el primer document on apareixen gegants en una processó (del Corpus, a Barcelona): un “goliat”(amb un aspecte terrorífic: pelut, grotesc, “el mal” que seria vençut pel bé) i un “santcristòfol” (aquest sobre xanques, que, tot i l’alçària, un home mai fa tanta por).

La bona acollida i la ràpida expansió van fer que aquestes processons es convertissin en un gran esdeveniment social, al qual s’hi van anar afegint altres estaments, especialment amb motiu dels fastos per la Canonització de Sant Ramon de Penyafort (1601). I és que això de beatificar un sant barceloní va ser tan sonat que va significar la primera manifestació ciutadana festiva on els gegants i les gegantes no hi podien faltar.

La primera geganta, la parella del gegant de la Ciutat de Barcelona, ja havia fet la seva aparició el 1568 (és ben curiós: elles tan bufones sempre –i a la moda!- i ells tan temibles)

Però després va venir el Decret de Nova Planta i les restriccions, que a la llarga van ser aplicades a la Ciutat de Barcelona amb tot rigor (1780), i es van acabar les processons, els entremesos i les manifestacions al carrer. I l’Església, que considerava ja els entremesos massa grotescos i irrespectuosos, s’hi va avenir.

Per poc temps, afortunadament, doncs el 1798, amb motiu del Carnestoltes, un altre Capità General de Catalunya, (el duc Agustí de Lancaster, home donat a la festa, pel que sembla) va accedir al prec de fer ballar un gegantó i després, als gegants, amb motiu del Corpus. Era l’any de la inauguració de la nova Rambla, la part central de la qual va ser batejada per la Ciutat com a “terrat”, per oposició al lateral o “camí” (sense urbanitzar): sí, d’aquí la cançó dels gegants del Pi (que ballen pel camí) i de la Ciutat (que ho fan pel terrat ... i és que en el món dels gegants hi ha protocols). Els gegants tornaven a fer el seu paper a la festa i al carrer. Primer les parròquies i gremis es van afanyar a fer els seus, seguits ben aviat per les comissions de festes i associacions de veïns i comerciants. Al 1902, per a les Festes de la Mercè es va fer un concurs de gegants que va servir per rellançar definitivament el món geganter a tota Catalunya.

Sí, va venir la guerra civil, i molts gegants van ser destruïts, i després, novament la repressió. Però amb la democràcia, i la recuperació del carrer com a espai de festa, el fenomen geganter havia de revifar el seu protagonisme d’antany.

De gegants n’hi ha molts: majestuosos o grotescos o fins i tot de vegades són “coses” perquè representen una comarca o un poble (n’hi ha en forma de calçot o de bóta de vi!). També: petits (els gegantons) per a no fer patir els nens i alhora animar-los a portar-los ells mateixos, o amb llargs braços (d’escuma!) per a repartir canya entre la gent. I a fora de Catalunya, al món: si bé allò que fa únics els nostres és que ballen (la resta són tan grans -10 m, fins i tot- que només poden sortir de passeig damunt de vehicles), interactuen, perquè la seva ànima no ha deixat mai de ser la del poble.

I més: que donat que han estat presents en la tradició i cultura des de temps tan llunyans, ens han regalat amb un gran patrimoni (balls, músiques, protocols!), un llegat d’oficis artesans (escultors, modistes, perruquers) i artistes populars (músics, portadors-balladors).

Ja ho sabeu, doncs: en sortir i fer passejar i ballar la nostra Heura, feu història ...

I si en voleu saber més aquí us deixem una mica de bibliografia sobre gegants i gegantes per a grans i petits:

PER ALS LECTORS MÉS PETITS DE LA CASA

“Gegants i capgrossos” Ed Barcanova. Col El Bosc de Colors (6,25€)

D’Estel Baldó, Rosa Gil i Maria Soliva

Del taller al carrer, dels secrets que s’amaguen sota les llargues faldilles a la gatzara que provoquen arreu. Alegres il.lustracions i text en lletra de pal i també lligada per primers lectors, sigui quin sigui el seu ritme: segur que s’esgrescaran!

PEL ALS LECTORS JA MÉS AVESATS

“El ball de la geganta” Ed La Galera. Col Popular (9,00 €)

Joles Senell (text), Fina Rifà (il.lustracions)

En el món geganter es diu que el geganter no porta el gegant sinó que és el gegant (en aquest cas geganta) qui porta el geganter ... potser sí, potser no ... aquesta geganta sembla que té una relació més que especial amb el seu geganter,  i ¡ai!, quan aquest li diu que l’edat no el permet treure-la més a ballar ...

PER ALS LECTORS CONSUMATS

“Petita Història dels gegants i gegantes de Catalunya” Ed Mediterrània (nº 198) (6,00 €)

Nicolàs Alonso (text), Pilarín Bayés (il.lustracions)

Qui (o què, en aquest cas) millor que el rellotge del campanar d’una plaça major per explicar la història dels protagonistes de les festes del poble ... aquí descobrireu molts secrets del món dels gegants

PER A TOTA LA FAMÍLIA

“El llibre dels Gegants de la Ciutat” Ajuntament de Barcelona (10,00 €)

La història, sí, però barrejada amb l’anècdota, amb molta més informació i unes fotografies precioses. Després de la seva lectura esperareu en candeletes la propera cita de la nostra Heura per presumir ...

GENT DE L'AMPA: Conegueu la nova junta

Estimades famílies:

Aquí ens teniu palplantats a les escales de l’escola Heura, no tots ens coneixeu, som els components de la nova Junta de l’AMPA:

L’Oriol Homar, pare de família nombrosa composta per en Pau (2º), en Gael (P4) i en Martí (futur heurenc): President.

L’Oriol Díaz, pare d’en Quim (P4): Vicepresident

La Cristina Farran, mare de la Rita (2º)i la Irene (P4): Vicepresidenta

La Laia Alonso, mare de l’Èlia (P4)i del Martí (futur heurenc): Secretària.

En Rafa Uzñate, pare de l’Andrea(2º) i la Martina(P4): Tresorer.

A tots cinc, ens uneix una mateixa intenció: fer escola, colze a colze amb l’Equip Directiu i amb els professionals no docents, per tal de millorar el funcionament de l’escola.

A tots cinc, ens mou una mateixa motivació: fer escola, amb vocació de servei, per tal d’esdevenir un canal de dinamització i de canvi del col·legi.

A tots cinc, ens pertoca ser un equip humà proper a les famílies, tant per permetre solucionar problemes del quotidià com per vehicular la participació dels pares i mares heurencs. Per últim, us convidem a fer-vos vostre el nostre lema de capçalera:

TOTS SOM ESCOLA, TOTS FEM ESCOLA!!!!

Fins ben aviat, salutacions cordials. Junta AMPA.

EN PORTADA: La història de la nostra geganta

La geganta Heura va ser ideada per a commemorar els 30 anys que feia que estava l´Escola Heura en aquest edifici i 40 que existia com a escola. El fet d’arribar a la idea de crear una geganta, va sorgir una vegada que a l’escola es van assabentar que em dedicava a l’escultura i sabia de què anava el tema de gegants i gegantes. En un principi volien que aquesta geganta s´ hagués fet amb els pares i mares a les tardes. Però en tractar-se de materials específics per a treballar en un taller, amb unes pautes molt concretes i en conseqüència un coneixement del tema, com en totes les matèries, podríem dir, vaig decidir fer-la sol. D’aquesta manera es va agilitzar el procés creatiu. En tot cas, a l’escola van fer un concurs entre els nens i les nenes per decidir com seria la nostra geganta i va guanyar una ex-alumna de 6è (Laia Biosca). Així doncs, amb el model fet només s’havia de construir una geganta amb unes característiques concretes definides. En el cas de la confecció de la roba, les mares de l’escola conjuntament amb una modista (Anna), amiga d’una família d’aquesta casa la van portar a terme, tal i com estava en el dibuix inicial seleccionat.

Val a dir que a la inauguració de la geganta i festa de l’Escola van venir totes les famílies i la fundadora d’aquesta escola la Montserrat Casas, amb música i gralles com la tradició mana.

En el meu cas la meva professió inicial és la d’escultor, feina com totes en la que no es para d’aprendre mai. Vaig estudiar a l’Escola d’Art Pau Gargallo de Badalona fa molts anys i vaig estar a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Però va ser a la primera on vaig aprendre les tècniques per a fer gegants, gràcies al mestre Llogari Casas i Joan Artigues, tots dos geganters especialitzats. Treballant amb ells vaig fer rèpliques exactes de gegants de Vilassar de Dalt, Dracs per les festes de Montblanc, la nostra geganta, i fa un any, la geganta Àngels Garriga per a l’Escola Àngels Garriga. Personalment és gratificant el fet de saber que les dues gegantes com a tals d’aquest barri, les he portat a terme jo mateix. I aquesta confiança que van dipositar en mi, a més a més de veure-les ballar amb els nens i les nenes d’aquesta escola, és més gratificant encara.

Tot i així, estic obert a nous reptes d’altres escoles, en el cas que desitgin tenir una geganta, com a una identitat més de les nostres festes.

I per finalitzar, un senzill però molt profund agraïment a totes les famílies i professionals d’aquesta escola, que cadascú amb el seu gra de sorra treballen junts per aconseguir una escola millor.

Cordialment, Francesc

EL RACÓ DE LA CIÈNCIA: Inventem, inventeu

No sabríem viure sense ells. Com un exercici d’imaginació podríem preguntar-nos com seria el món si no tinguéssim ni TV, ni ordinador, ni cotxe, ni mòbil, ni electrodomèstics, ni teixits.... Com podien viure els nostres avantpassats sense tot això? Algú dirà: millor, “sense tants problemes”. Discutible. El que sembla clar, però, és que aquests invents ens han canviat radicalment la manera de viure. Ens fan somriure els detectius dels films de cinema negre dels anys 1940 buscant desesperadament una cabina telefònica. Avui, que el telèfon el portem a sobre! Els invents ens han millorat (complicat, diran alguns) les condicions de vida. Ens han alliberat de tasques rutinàries. I ens condueixen de forma imparable i inexorable a la societat del coneixement: on l’important és el que saps i no el que tens.

Invents i descobriments comparteixen una característica comuna: la seva novetat i originalitat. Però són coses diferents. Segons la Wikipedia, un invent o invenció és un objecte, tècnica o procés que posseeix característiques noves. Ho són els citats més amunt. Per contra, un descobriment és una observació nova o original d’algun aspecte de la realitat, normalment un fenomen natural. Per exemple: el foc, l’ADN, l’electró, una espècie animal o vegetal nova. Es descobreix un nou planeta. S’inventa la telefonia mòbil. Aquí parlarem dels invents, eix conductor de la Jornada Cultural celebrada el passat 25 d’abril a l’Heura. Aquestes notes van ser la base de la microxerradeta que el que firma aquest escrit va fer (a proposta del director –Eugeni, em deus una!–) davant una heterogènia però molt entusiasta i agraïda audiència (famílies, estudiants i mestres). Recordo la cara d’una nena de P3 que em mirava com dient: “Aquest tipus, qui és? I què diu? De què parla?” Són els riscs de parlar en públic.

Molts invents han estat fruït de la casualitat. El velcro, per exemple, el va idear un enginyer suïs en adonar-se del complicat que era desenganxar dels seus pantalons i del pèl del seu gos, els fruits del card alpí. Al darrera però hi ha sempre persones estudioses i observadores. I és que per inventar, s’ha d’estudiar i aplicar el que s’ha aprés fent servir l’enginy. Fins i tot, per ser mag, s’ha d’estudiar.... I si no, pregunteu-li al Harry Potter que, en els films de les seves aventures, apareix a l’escola Hogwarts (l’equivalent a l’Heura en la ficció) estudiant gruixuts llibres. De vegades, els invents han tingut aplicacions inesperades: als anys 1960, els astronautes van ser els primers en utilitzar els bolquers d’un sol ús. Després, es va generalitzar entre els nadons. Ningú pensava que això tingués aplicació més enllà de la carrera espacial.

Els invents, senzills o sofisticats, resolen problemes: de rentar la roba a mà, hem passat a fer-ho amb la rentadora (I per quan la planxadora automàtica?). D’escriure amb una ploma sucada en tinta, hem passat a fer-ho amb molta facilitat amb un bolígraf. Afegir un pal a coses existents, ha suposat grans avenços: per no embrutar-se els dits, millor menjar-se el caramel amb un palet (és el Chupa-Chups, un invent espanyol). Per què agenollar-se per fregar el terra si es pot fer amb més comoditat de peu (és el motxo, un altre invent espanyol). Fàcil, però no se li havia acudit a ningú abans. De vegades, però, els invents generen problemes nous. Què me’n dieu dels automòbils (un dels objectes de consum més preuats)? Ens faciliten els desplaçaments però els inconvenients sorgeixen quan l’hem d’aparcar o ens quedem atrapats en un embús de cap de setmana. I dels mòbils, que sempre sonen en el moment més inoportú.

Els invents ens han obert de bat a bat (i ens obriran encara més) les portes del coneixement. Ara fa 400 anys, el científic italià Galileu va apuntar, per primer cop, un telescopi a la Lluna. Va ser el començament de l’astronomia moderna: 400 anys seguits de descobriments que encara continuen. Altres ciències com la biologia o la medecina no serien el que són sense el microscopi.

Els invents ens han proporcionat més mobilitat: per terra (cotxes), mar (vaixells i submarins) i aire (avions) i ens serveixen per anar més enllà (coets). Malauradament, ens han convertit, en general, en turistes més que en viatgers. Ens hem acostumat a veure el món a través de la nostra càmera de fotos o de vídeo (digital, és clar). I és que, com passa sempre, tot depèn de l’ús que en fem.

Alguns invents han estat un pas endarrera. Ja són intrínsecament perversos. Tot el que ha contribuït a la indústria i maquinària de la guerra, activitat a la que la nostra espècie és tan afeccionada, des de la metralladora fins al tanc, passant per les armes de destrucció massiva, diuen molt poc de la humanitat i d’aquesta obsessió per millorar l’eficiència de matar-nos els uns als altres. Uns invents, aquests sí, que caldria eradicar i, posats a fer, prohibir el seu ús.

Una reflexió final. Cal fer servir l’esperit crític i escèptic per utilitzar els invents disponibles, i els que vindran, i tota la tecnologia que porten associada de la manera més eficient possible. No sempre el més nou és el que ens convé, allò que ens fa realment falta. La publicitat crea, de vegades, necessitats de manera artificial. De debò ens cal el darrer mòbil del mercat si encara no hem explorat ni explotat totes les prestacions del que tenim?

Animo a tots els nostres estudiants d’avui de l’Escola, ciutadans de demà, a fer servir l’enginy, la imaginació, a estudiar i a preparar-se per descobrir i inventar i aconseguir un món millor del que us deixem. El futur... és vostre!

Un petit joc: associeu cada invent amb la seva descripció:

Solució: A4 –  B8 –  C1 –  D6 –  E14 – F15 – G5 – H7 – I16 – J9 – K10 – L13 – M11

   N12 – O3 – P2

Manel Moreno, pare de 1er i de 3er